Infart

El meu nom és Xavier, tinc 52 anys (agost 2016) i resideixo a Barcelona. Us envio el relat del que va ser un dels esdeveniments més importants de la meva vida, que, paradoxalment, gairebé acaba amb ella. El dia 2 de maig de 2009 (el dia del 2-6 del Madrid - Barça) al mig dia, estava dinant amb la família, i quan vam sortir del restaurant, vaig notar un fort dolor al pit, que s'estenia al braç esquerre. Ja havia tingut dolors diversos des d'un temps abans i havia anat al metge, però em va dir que allò segurament era un dolor a la bufeta (hiat) que si bé calia tenir-lo controlat, no li semblava greu. Doncs al final, aquell dolor, era d'una obstrucció en una artèria coronària i em va provocar un infart. Jo no sóc una persona que es queixi molt quan sofreix dolors. Potser per allò quan li vaig dir amb la mà al pit a la meva dona que ens anàvem a l'hospital no va fer preguntes, va agafar a la meva filla i no parlem del tema fins a l'hospital, encara que tots dos sabíem què podia estar passant.

En poc temps era al quiròfan posant-me un sten. Em va costar assimilar-ho tot. No m'entrava al cap que una persona que havia fet esport tota la vida li pogués estar passant allò, i amb 45 anys, si bé era conscient que portava un temps descuidant exercici i alimentació.

Vaig estar 3 dies a l'UCI i després em van enviar a casa, això sí, amb una llista bastant important de medicaments per: colesterol, anticoagulant, tensió arterial. D'una banda, em van dir que havia tingut molta sort perquè el cor havia quedat gairebé intacte, sense necrosi. D'altra banda, jo em veia amb una vida molt limitada.

El meu recuperació cardíaca la portaven a l'Hospital de Sant Pau, que és on em van atendre. Em visitava amb una infermera que jo li deia "la sergent de ferro", perquè, sorprenentment, em feia molta canya a l'hora de fer exercici. Vaig començar suau amb la bicicleta el·líptica, però aviat em va posar a córrer en cinta al gimnàs, el que em va animar molt. Li anava amb els resultats i em deia que no, que més canya. Em va ajudar molt moralment, de debò. Jo ja havia corregut abans, però sempre com a complement d'altres esports, mai havia fet atletisme. Va passar el temps i em van donar l'alta. Jo em vaig animar a seguir corrent en cinta, amb precaució. Paral·lelament amb l'exercici notava que em marejava molt. També als matins tenia unes rampes a les cames que cada vegada eren més doloroses. Li vaig comentar al metge i no li va donar importància i em va prescriure que seguís amb la medicació. Van passar dos anys i la cosa anava a pitjor. Molts marejos, sobretot a l'estiu si anava al gimnàs, el que em limitava molt, perquè patia molt amb una pressió molt baixa amb la calor. I les rampes a les cames van anar a més, sobretot al aixecar-me. Hi havia investigat sobre els medicaments que prenia a internet i vaig veure que això era molt comú i que li passava a molta gent. A raó de tenir més informació, i ja que el metge no ho feia, em vaig baixar per mi mateix la medicació de la pressió a la meitat. Però els símptomes eren els mateixos, menys marejos però encara la pressió molt baixa. Fins i tot els infermers quan em prenien la pressió em deien que la tenia massa baixa. Jo li comentava al metge per indicació dels infermers, però ni cas. I ni cas tampoc sobre les rampes matinals que tenia, i sobre l'edema que tenia freqüentment en els peus que em feien dormir amb els peus sobre un coixí. Després de llegir molt per internet sobre tot el que m'estava prenent, els efectes secundaris, testimonis referent a això, la dubtosa necessitat de molts d'ells, que moltes vegades perjudicaven més que beneficiaven, i veure com funciona el negoci farmacèutic i les seves interaccions amb els metges (estava cansat de veure els visitadors mèdics en la consulta del meu metge passant per davant dels pacients), vaig decidir que ja n'hi havia prou. La conclusió era que m'estaven enverinant i que havien creat un client fidel de les seves potingues.

Així que, no sense certa incertesa, però amb la determinació d'estar informat, vaig decidir que un canvi de vida era el que necessitava. Vaig començar a sortir a córrer al carrer, a poc a poc, per provar sensacions. Em vaig començar a sentir molt bé, i vaig decidir donar el següent pas: tots els medicaments a les escombraries. I a veure què passava. En les proves que em feien (proves d'esforç i ecocardiografies) tot em sortia molt bé. En les proves d'esforç em deien que donava registres bastant per sobre de la mitjana i que es notava que era una persona entrenada. A mi em sorprenia perquè tampoc és que fes massa, però evidentment bé estava i era molt agradable sentir-ho, com que a les ecocardiografies no sortien lesions perceptibles. Doncs bé, la pressió es va mantenir baixa, però ja no hi havia marejos i els nivells ara eren raonables. Les rampes matinals van desaparèixer, així com la inflamació en els peus per edema i cada vegada podia córrer més distància. I llavors vaig donar el tercer pas en el meu transformació.

Jo havia estat vegetarià anteriorment, no per motiu de salut, sinó per defensar els animals i intentar passar per la vida fent el menys mal possible. Però en aquest moment també podia trobar una motivació per a la meva salut. No hi havia parat de informar-me sobre tot el que tenia a veure amb la salut cardiovascular, i una de les coses que ja sabia, però que em va quedar molt més reforçada per la meva experiència i l'interès en tirar per la via natural per tractar la meva salut i prescindir de la indústria farmacèutica i dels seus productes. I també en aquest moment per una qüestió ja de militància en contra d'una indústria que ja considerava molt perversa per aquest i per molts altres motius. Ens volen com a clients, i per tant malalts. No volen curar, volen malalts per mantenir la seva clientela. Doncs per si no tenia ja prou motius per tornar a ser vegetarià veient el tractament que tenia la carn i el perjudici que provocava per les persones, per la carn mateixa i per totes les coses que els donaven als pobres animals, em vaig trobar una altra vegada amb les motivacions ètiques en un discurs de Yaris Yourofsky (https://youtu.be/ZzvK5uLu7F0), un activista en defensa dels drets dels animals i difusor del veganisme. I em va arribar molt a dins. Vaig deixar progressivament de menjar carn, d'animals terrestres i marins, i de consumir qualsevol producte d'origen animal, per una qüestió ètica, però també de salut, per aquest ordre, i també de la mà de la meva filla, que en aquell moment anava una pas davant meu en aquest tema. I em vaig negar a seguir considerant als animals com a matèria primera.

 

 

Resultat: he crescut molt com a persona, m'ha canviat la vida per a millor, i em sento molt millor de salut, d'ànim i molt més vital. He perdut 17 quilos i he incorporat el córrer, ja no com una activitat esportiva, sinó com una filosofia de vida. No corro per guanyar a ningú, corro per superar-me a mi mateix, perquè m'agrada, perquè em fa sentir bé i per anar fins i tot més lluny del que havia anat abans de l'infart. Vist així es compleix aquella màxima que "no hi ha mal que per bé no vingui". I també l'altra que diu "el que no et mata et fa més fort". Evito la medicina química, perquè desconfio molt d'ella (m'han donat raons de sobres) i de la indústria farmacèutica, i també dels metges en general (encara que hi ha honrosíssimes excepcions, i no poques) i procuro utilitzar sempre productes naturals. És per això que des que vaig descobrir Dolça Revolució els he seguit molt de prop i amb interès per la seva inestimable tasca, fins que vaig escriure en un fil de facebook anomenat "El gran engany del colesterol" explicant una mica el que m'havia passat. Segueixo anant a veure el meu cardiòleg, que em diu que el meu medicació em va molt bé perquè tot surt cada vegada millor. Qualsevol dia li diré el que vaig fer amb els medicaments, farà ara (2016) uns cinc anys. Si tot va bé, que ja veurem, doncs un ja no té 20 anys, per al maig del 2017 faré la meva primera marató a Barcelona. Si ho aconsegueixo, serà un moment molt emocionant per a mi per rubricar una etapa de la meva vida. El escriure'l ara aquí em dóna molts més ànims per fer-ho. Salut per a tots!

 

Xavier Bea

Barcelona

argobcn@gmail.com