- 12 Març 2021 -
El meu nom és Manuel, tinc 55 anys (abril 2020), sóc director d'empresa i visc a Madrid.
Fa uns anys em vaig associar a Dolça Revolució. Aquest correu el dirigeixo a la família Pàmies i a les persones que fan possible aquest projecte.
Acabo d'escoltar a la Cadena Ser, al programa de la Finestra, com es desprestigiava a "un pobre pagés de la província de Lleida que manipula, enganya, bla, bla, bla", res nou que no sapigueu o que no hàgiu escoltat ja.
Escoltant la "notícia", la indignació m'ha pujat com l'escuma, però m'ha durat molt poc, i de la indignació he passat a l'alegria. A l'alegria de saber que ho estem fent molt bé (m'incloc pel que més tard ressenyaré); a l'alegria de saber que són ells els que ens tenen por a nosaltres, els diferents, els que estem en un altre territori que ells no poden controlar o manipular. I comencen a adonar-se que aquest moviment no té marxa enrere; que més tard o més d'hora la consciència individual de les persones arribarà, això és, que ja està arribant, i que la consciència de moltes persones atempta contra els seus interessos socials, econòmics, de control i de poder.
Per això m'he alegrat de la "notícia", perquè comencen a tenir-nos por. Perquè les que estan comptades són les seves hores, no les nostres, que són les de la nostra Mare Terra, les de la nostra Mare Naturalesa.
Vaig tenir l'ocasió i la sort d'assistir a una xerrada de la Teresa Forcades i d'en Josep Pàmies l'any passat en un poblet de la serra de Madrid. Després d'acabada la xerrada, vaig intercanviar amb Teresa unes paraules.
Li vaig explicar que el meu pare que ara compleix 91 anys, fa més de dos anys es va curar d'un càncer de bufeta (segons el cirurgià que va operar el meu pare aquest no duraria més d'un any, i ja va camí dels tres amb bona salut, edat a part), gràcies al CDS (no tinc paraules d'agraïment per a Andreas) i gràcies a la dieta dissociada de Suzanne Powell (idem per a ella), i a les herbes que em vau recomanar que prengués (a la meva terrassa tinc Kalanchoe per a avorrir).
Els oncòlegs de l'hospital on es va tractar el meu pare i amb ni tan sols un cicle de quimio (va deixar de sagnar per l'orina abans que passessin 30 dies de l'inici del canvi de dieta i de la presa de CDS), encara s'estan preguntant per què el tumor ha desaparegut, per què el meu pare està bé i no sagna. En resum, per què el meu pare no ha mort com manen les estadístiques per a aquesta mena de patologia. I els és igual esbrinar la causa.
Aquest és el motiu del meu correu; donar-vos tot el meu ànim i tot el meu suport per la vostra labor. A Andreas, a Teresa a vosaltres els Pamiés, a tots els que divulgueu.
Manuel Román González